Vertical vs Horitzontal


Imatge via pouwerkerk sota llicència Creative Commons

Aquestes últimes setmanes he estat llegint un llibre sobre Steve Jobs i Apple. Com pensa i com els seus valors i les seves decisions han creat el concepte de producte que ens ven la seva companyia. Un dels conceptes que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el de l’arquitectura vertical, on la mateixa companyia intervé en el disseny i distribució dels diversos elements que intervenen en l’experiència d’usuari proporcionada per un producte. L’empresa crea el maquinari, el programari i subministra els serveis per proveir el producte de contingut. Una constant en Apple. S’exemplifica amb l’iPod. La mateixa empresa crea el dispositiu, el software per gestionar-lo i el servei per descarregar música o vídeo per carregar-lo. Un sistema que en un principi va allunyar Apple del consum de masses, però que progressivament van assimilant altres companyies a l’hora de desenvolupar sistemes que funcionen sobre una plataforma mòbil, smartphones, pda o reproductors multimèdia.
Una arquitectura vertical busca la fiabilitat en front de la flexibilitat. Un entorn tancat on el circuit hardware-software-servei es gestiona des d’un únic proveïdor evita tos els problemes d’incompatibilitats i disminució de rendiment, generats a l’hora d’incorporar maquinari i programari de tercers. Per contra, el nombre d’opcions es redueix limitant-se al cercle del fabricant i les seves empreses col·laboradores, el que tanca el mercat. El consumidor ha de jugar amb les regles que dicta el proveïdor.
En l’època de la popularització del computador personal, Apple es va quedar despenjada, reduint el seu mercat a un petit espectre de seguidors. Els seus equips, i el seu sistema operatiu tenien fama de ser més fiables que els de Microsoft, però va ser aquesta última la que es va acabar emportant el gat a l’aigua. Amb un entorn molt més obert, permetia als usuaris incorporar als Pc’s amb Windows una ampla gama de components i perifèrics, d’una forma senzilla gracies al sistema Plug and Play (o Plug and Pray com preferiu). Com a contrapartida s’havia de fer front als problemes de compatibilitat ja esmentats. En canvi els ordinadors d’Apple es venien tancats , sense ranures d’expansió. El hardware que es comprava no es podia ampliar a posteriori. L’entorn era més fiable, un fet que va quedar en segon terme per a la majoria d’usuaris a l’hora d’escollir entre les dos opcions.
Actualment la situació sembla haver donat un tomb. Estem en l’era dels dispositius mòbils, on el que cerca el consumidor és estabilitat. Hom no vol que el seu Smartphone o el seu reproductor multimèdia de butxaca es quedi penjat al realitzar una sincronització amb el PC, o a l’hora de cercar un contacte a l’agenda per fer una trucada. Ja hem mencionat l’iPod com a màxim exponent d’èxit de l’arquitectura vertical. L’altra cara fou la primera versió del PlaysForSure de Microsoft, un servei de distribució de àudio i vídeo sota DRM el qual treballava amb varies companyies proveïdores de contingut, el qual podia ser sincronitzats a dispositius reproductors –certificats per Microsoft– de varis fabricants. El primer problema fou l’elevat nombre de dispositius amb que es treballava, difícil adaptar el software a cadascun d’ells sense que sorgissin problemes. El segon, la complexitat en la coordinació entre companyies per solucionar els bugs i oferir actualitzacions per el programari del PC i del dispositiu de forma més o menys simultània. Els endarreriments d’una de les dues parts a l’hora de publicar les seves correccions endarreria a l’altra, perllongant l’espera de l’usuari. El servei va acabar fracassant.
En certs sectors, el consumidor no esta disposat a arriscar-se. No vol explorar noves possibilitats del maquinari a risc de desestabilitzar-lo. Si fem ús d’un hardware assíduament, la fiabilitat del qual és important perquè el necessitem al moment, l’estabilitat es el que compta.