Por a emprendre

Imatge via epSos.de sota llicència Creative commons

Llegeixo sovint el blog de Marc Vidal, un emprenedor del món de les noves tecnologies, el qual acostuma a tenir una visió critica sobre l’actualitat poc freqüent a la nostra blogoesfera. Si hem permeteu l’incís ús recomano el seu blog, val la pena, diu coses sobre l’actualitat econòmica que molt poca gent diu. Un dels temes que toca de tant en tant és el de l’emprenedoria. En alguns post comenta –igual que molts entesos- que els emprenedors trauran aquest país de la crisi. No li falta raó. Actualment senyalem l’elevat nombre d’aturats i el nostre model productiu, amb massa pes de les activitats que requereixen personal por qualificat, com a principals factors que eviten la recuperació de la nostra economia. La poca formació de la gran massa de desocupats,  anteriorment dedicats a la construcció i als serveis, no els permet saltar a altres sectors.

Tinc al voltant de trenta anys i que jo recordi no he sentit mai parlar del món de l’empresa, de l’emprenedoria, del fet d’assumir riscos, en cap grau de la meva formació. És en els últims anys que el tema ha saltat a la palestra. El nostre sistema formatiu dona una educació base, coneixements acadèmics i valors. En la meva opinió hem creat una escola massa humanista, allunyada del món real. Aprendre passant-nos-ho bé, sense esforç, sense trauma, sense assumir riscos ni les seves conseqüències. No hi ha lloc per al món real, sense competència, sense foment de l’excel·lència. Hem educat generacions sense ambició per emprendre, o amb la voluntat per crear riquesa. No hem malentenguin, jo també mi compto, entre el risc i el desconegut, pesa més amb la meva nòmina a final de més. De moment.

Si volem canviar, com a individus i com a societat, recuperar l’esperit emprenedor que ens havia caracteritzat, hem d’incentivar un canvi d’aptitud, inconformisme, aspirar a més i a millor. No podem ser un país de funcionaris, de gent que cerqui un sou fix al sector públic, o al privat. Despertar aquella inquietud per fer realitat un projecte personal que ens aporti més a nosaltres i aquells que hi participin. Mostrar que emprendre ens enriqueix, no tant sols econòmicament.

Ningú ens ensenya com gestionar el risc, ens sentim insegurs davant del canvi. En part el comportament natural de la persona. El nostre entorn ens ha educat per no errar, per no concebre el canvi com un repte, més aviat com quelcom negatiu que trenca la nostra rutina i ens demana l’esforç d’haver-lo d’enfrontar. Si ja estic be així perquè he de canviar. El canvi com a repte, el problema i el seu procés de cerca de la solució són una via per adquirir coneixement i experiència , però no se’ns prepara per veure-ho d’aquesta forma.

El post no pretén ser una guia d’inconvenients o d’excuses per dir no a l’emprenedoria, més aviat verbalitzar el que ens be a la ment a la gran majoria quan algú planteja la possibilitat de tirar endavant el nostre propi projecte empresarial. En primer lloc, emprendre és  una aptitud, i en segon terme l’acceptació d’un risc, dos factors que la gran majoria – que el país – ara mateix no te per la ma. Se’n pot aprendre, podem canviar la nostra aptitud amb coneixement i voluntat? Estic segur que sí.