Fa cosa d’un parell d’anys vaig acabar els meus estudis a la universitat oberta. En el seu dia no vaig voler cursar estudis superiors, ja sigui pel fet de ser un mal estudiant i per disposar d’una titulació bàsica en l’àrea on volia desenvolupar la meva activitat professional, van fer-me entrar en el món laboral sense passar per la universitat.
Anys més tard, després de fer un tast del món real, vaig resituar-me i vaig decidir iniciar uns estudis a la universitat. Tot i saber que una titulació superior hem seria útil en el món professional, la principal motivació per emprendre el repte va ser el fet de provar-me a mi mateix i demostrar-me que era capaç de cursar uns estudis superiors. Demostrar-me la meva capacitat, la meva determinació i la meva constància.
Vaig trigar uns 7 anys per cursar uns estudis que duren 3 anys, comptant semestres sabàtics i algun blackout, traduït en un abandonament de les assignatures que cursava per motius extraacademics …. La veritat és que es van acabar perllongant massa temps i al final es va nota en el pla anímic. Treballar i estudiar al alhora, i amb una certa autoexigència desgasta. Combinat amb alguns moments professionals complicats i altres problemes personals van fer que al final tot plegat hem passes factura i m’hagi passat aquests dos últims anys – formativament parlant – pràcticament en blanc.
Lifelong Learning: Una parada en el camí >>
