Aquesta entrada també està disponible en: Español
4000 setmanes, productivitat per mortals d’Oliver Burkeman ha tingut un gran impacte en mi. No és un llibre de productivitat personal en el sentit estricte. Te un punt filosòfic i la capacitat de fer-nos canviar la perspectiva sobre com fem les coses, com vivim “allò que hem de fer”.
En aquest post faré un repàs dels conceptes més rellevants i acabaré explicant-vos perquè m’ha impactat.
Una persona viu uns 80 anys de mitja, unes 4000 setmanes. L’autor ho utilitza per transmetre’t la idea de “finitud”, els límits del teu temps. La sensació que això un dia s’acaba i que per tant no tens tot el temps del món…
No pots fer tot el que vulguis fer, no tens temps
Una de les grans mentides de la productivitat personal és donar a entendre que podem tenir temps per fer-ho tot.
Aquest món – el de l’eficàcia personal – és com una bombolla que sembla moure’s amb les seves pròpies regles. Parlem de sistemes, parlem d’hàbits, d’objectius i donem a entendre que si es vol és pot, si volem podem arribar a “un futur on ho tens tot fet”, cosa impossible.
Actuem com si no tinguéssim límits vitals.
Burkeman ens convida admetre la finitud. Hem d’admetre la derrota, admetre que no podrem amb tot el que pretenem. Fer-ho ens allibera i ajudarà a dedicar-nos allò realment important.
Utilitzem aquesta idea per canviar la nostra perspectiva sobre la productivitat personal.
La trampa de la productivitat personal
La teva feina és com un Tetris on van caient peces i com millor les encaixes més ràpid cauen, és un treball de Sísif, no s’acaba mai. Un projecte porta a un altre, una necessitat porta a una altra simplement perquè aquesta és la natura humana.
Sent més eficient nomes aconsegueixes estar més ocupat en una espècie de carrera de la rata on com més pots fer més fas.
Comprometre’t amb el que fas
Burkeman utilitza com a metàfora la configuració de les línies d’autobús d’Estocolm per parlar del compromís amb el que fas.
En aquesta ciutat totes les línies parteixen d’un mateix punt i les primeres parades són les mateixes. Si saltes d’una línea a una altra tindràs que passar per les mateixes parades. Passa el mateix amb els teus projectes vitals.
“Si no passes per les mateixes etapes inicials per les que passa tothom, si no insisteixes i perseveres no obtindràs resultats a llarg termini”
No acceptar-ho és buscar un projecte, una relació, una vida sense límits. Sempre hi ha problemes, pros i contres, buscar quelcom idíl·lic és una fantasia.
Protegeix la teva atenció
No se si t’ho has plantejat mai però allò al que prestes atenció és el que defineix la teva realitat. L’autor planteja la vida com la suma de moments als que prestem atenció. Tenint-ho en compte, com definiries els moments dedicats als teus comptes de xarxes socials o a respondre emails?
La ment està dissenyada per distreure’s amb totes les novetats de l’entorn, suma-li el fet del ús del disseny persuasiu per part dels creadors/proveïdors de tecnologia i tens un drama.
Instrumentalitzar el temps
Aprofitar la vida -intentant ser eficient – pot ser una altra forma de perdre-la.
Intentem instrumentalitzar el temps. Tot el que fem ha de servir per quelcom, per guanyar diners, per millorar… L’exemple més clar és el del descans i les vacances. Ens serveixen per recarregar piles i per treballar millor, no fem les coses simplement per fer-les.
“Ho fem tot per preparar un hipotètic futur que no existeix, només existeix l’ara”
És important gaudir del descans com tenir activitats no instrumentals per fruir-ne sense més, com ara tenir un hobby.
Procrastinar de forma intel·ligent
Burkeman ens convida a gestionar allò que no fem a través de la procrastinització. Demorar deliberadament allò que no hem de fer a través de tres passos:
- Pagat primer a tu. Primer dedica temps a aquelles activitats que són importants per a tu. Si comences per la resta és probable que al final no et quedi temps per lo teu.
- Limita el treball en progrés a uns pocs projectes a la vegada. En el meu cas només tinc en marxa com a màxim tres qüestions a l’hora.
- No et deixis atraure per l’atractiu prioritats intermèdies. Poden treure temps al que és realment important.
Decidir vol dir tancar opcions
Decidir vol dir quedar-te amb una opció i tancar la porta a totes les altres.
Part dels nostres problemes venen de no saber dir que no a les oportunitats que hem tancat i sentir-nos bé amb l’escollida.
Una elecció no és gratuïta, inverteixes en elles una part del teu temps finit. Tenint-ho en compte potser t’hauries de decantar per aquelles activitats que t’omplin i valguin la pena.
Em de ser plenament conscients del que triem i del que deixem de banda.
Mantenir les opcions obertes, negant-te a escollir, és caure en la mateixa trampa de viure una vida sense límits. Segueixes sense tenir la possibilitat – ni el temps- de fer-ho tot. Decidir és fer, “mantenir les opcions obertes” de forma continuada és caure en l’immobilisme.
El teu temps no és únicament teu
En productivitat personal parlem sempre dels recursos d’un mateix per millorar la situació del individu. Organitzar-te millor et dur a disposar d’una major energia o més temps lliure.
Però el temps te un component social. Perquè tingui realment valor l’hem de compartir amb altres persones, crear vincles -en forma de activitats de lleure o projectes – per donar sentit a les nostres vides.
Pots disposar de gran quantitat de temps lliure però si no tens a ningú amb qui compartir-lo, val la pena?
Enfronta la incomoditat de fer l’important
Treballar en el que es important per nosaltres és incòmode. Pensa en les dificultats o en “aquella sensació” al encarar una gran tasca.
Què passa en aquell moment? Busques distraccions, excuses per no enfrontar aquella incomoditat. Petites distraccions que passen a ser una forma d’evasió. En definitiva una altra forma -dolenta – de procrastinar.
T’has d’enfrontar a la incomoditat, acceptar que sempre existirà, no és pot evitat i dona sentit al que fem. Hem de desenvolupar el gust per tenir problemes. On hi ha problemes hi ha creixement.
Aquesta pot ser la última vegada
Destacar com Bukerman suggereix com encarar la mencionada incomoditat. A través d’una solució estoica. Pensa que aquesta és la última vegada que fas això que t’incomoda. Fer-ho pot arribar a aconseguir que ho acabis acceptant i fins i tot gaudint.
–
Com comentava el llibre ajuda a canviar la teva perspectiva sobre la productivitat personal. Ja no va de fer-ho tot o de fer el més important, simplement perquè no hi ha temps per fer-ho.
Has de viure amb una altra mentalitat. Viure sabent que tens uns límits, una caducitat, i que cal escollir bé en que t’impliques .
Descobrir quines són les coses importants per tu i fer-les el millor que puguis. Gaudir-les i compartir-les amb altres persones.
Pot semblar paradoxal amb la idea de productivitat però per mi reforça dues poderoses tendències, la idea de fer bé el que és correcte (Efectivitat) i el fet de trobar sentit amb el que fas.
