El que hauria d’haver fet i no vaig fer

Imatge via Waifer X sota llicència Creative Commons

A propòsit d’un post al blog un cafelito a las 11 he decidit dedicar unes línies a reflexionar sobre el meu recorregut professional, i com certes mancances durant la meva formació, sense ser algunes d’elles explícitament del àmbit docents, han afectat la meva capacitat per desplegar les meves habilitats.  Una autocrítica i un exemple de com decisions aparentment irrellevants poden carregar-nos amb llasts dels que costa desprendre’ns. Ho he sintetitzat en 4 punts que il·lustren força be i amb els que – poc o molt – tots ens podem sentir identificats.

Saber parlar en públic. Saber exposar les meves idees oralment, i més concretament, saber-les exposar davant públic. Oratòria. No deixaria escapar cap possibilitat de parlar en públic, ja fos en presentacions a classe o apuntant-me a  activitats extraescolars que impliquen comunicació amb l’audiència, com per exemple un grup teatre.  L’ideal hagués sigut un curs d’expressió oral o un grup de debat, però són activitats que resultava difícil trobar dins els programes d’educació secundaria de l’època.

Empatia i habilitats socials. Sempre he sigut una persona tancada i introvertida, el que m’ha portat més d’un problema a la meva trajectòria professional.  Des de que vaig descobrir la meva atracció per al món de la programació la tendència es va accentuar. No perdria oportunitat de participar en qualsevol activitat que representes contacte amb altra gent, i si pogués ser gent d’un entorn diferent al meu millor.  El contacte amb altres reforça les nostres habilitats socials, ens dona a conèixer nous punts de vista i augmenta la nostra seguretat en nosaltres mateixos.

Millorar el meu ús de la llengua. No tant sols a l’hora d’aprendre un idioma estranger, si no també amb les llengües pròpies, català i castellà. Avui en dia qui no domina l’anglès és un illetrat, tens problemes per consultar informació tècnica, et tanques la porta a  fonts d’informació  interessants i tot tipus de recursos.  L’anglès s’ha convertit en d’idioma del món global. Però més enllà d’aquesta evidencia remarco la necessitat de tenir un extens domini en les nostres llengües, tenir un major ventall de vocabulari i recursos dels que no disposo, un fet del que m’he adonat al escriure en aquest blog.  Hem falta un major coneixement de la nostra ortografia i de les tècniques d’expressió escrita.

Valer-me per mi mateix. O  en altres paraules,  no haver de dependre de terceres persones per fer la meva feina.  Durant els meus anys d’estudi vaig estar tutoritzat per professors particulars i vaig realitzar les meves tasques d’estudiant assistit en acadèmies. No hem malentengueu, és quelcom efectiu durant una certa etapa de la vida, però arriba un  moment en que un s’ha d’aprendre a treballar per un mateix i ha d’assumir les seves responsabilitats. Fer-ho representa recorre un camí on hom descobreix el mecanisme d’esforç – recompensa, i demorar-ho ens empobreix i ens allunya de les nostres metes.

Poc a poc he anat adonant-me de les meves mancances, admetent-les i corregint-les (l’últim pas encara està en progrés). Dels quatre problemes plantejats, n’hi ha 3 relacionats amb la comunicació. Cada cop que estic en una exposició d’un projecte o una sessió de networking on no tant sols es tracta de parlar, si no més aviat connectar amb la persona o el públic que tens davant m’adono que grinyolo, no tinc l’habilitat, la empatia, la flexibilitat que es requereix. La solució és força simple, practica, practica, practica, però hem resta la sensació que si la meva aptitud durant la meva formació hagués estat diferent, pensant en el llarg plaç i adquirint no només coneixement tècnic, potser una bona part d’aquest camí ja estaria feta.