Erosionar les dificultats i obstacles

Controla el teu flow. Perseverar.

La capacitat de treball es mesura pel focus i la persistència que hom és capaç d’aplicar sobre els seus objectius.  Però la productivitat s’aconsegueix quan fluïm, fins i tot quan naveguem amb el vent en contra, vencent la procrastinització i els esculls en forma de tasques incomodes, o difícils. En el següent text trobaràs una amplia reflexió sobre com fer front a situacions que sovint alenteixen el nostre ritme i ens treuen de la zona, no només amb la nostra activitat diària, també pensant en les fites a mig termini.

Les tasques elefant son un exemple clàssic de com actuar davant un gran obstacle. El gran volum de feina, o la  complexitat de la mateixa, ens fa dubtar a l’hora d’iniciar-ne l’execució. Si no variem la nostra percepció l’acabarem deixant per més endavant, per quan estiguem en condicions més optimes, amb més temps i energia per assumir el repte que suposa. Simplement ens posarem excuses com demorar-la 5 minuts realitzant una petita tasca,  dedicant-nos a la intendència – logística de la tasca, com reunir material – o en el millor dels casos la iniciarem i la deixarem inacabada, citant-nos per més endavant, amb la sensació que ‘progressa adequadament’…  

Per facilitar-ne la digestió hem de modificar la percepció, el que ens transmet, canviant-ne la forma  sense variar el fons . Amb un llenguatge més planer, canviem com ho fem sense variar el resultat a obtenir: Si hem de redactar un text de 5000 paraules no el retallarem substancialment. Si volem donar un nou aire a la nostra web, no ens quedarem només amb el disseny, millorarem també la seva operativa i navegabilitat…

El més habitual és subdividir-la en tasques més petites, arribant al nivell de l’acció. GTD m’ajuda en situacions com les mencionades, divideixo la tasca en projectes (conjunts d’accions físiques indivisibles), i els vaig realitzant un darrera del altre. En el millor dels casos em trec de sobre la tasca quan toca. Però clar, soc un expert en productivitat, oi?

La meva experiència personal

Molts cops la situació és igual de grisa i lamentable com la de qualsevol. La opereta comença al final de la jornada, o durant la revisió setmanal, quan reviso la meva llista de següents accions. Marco les accions ja finalitzades, però en un segon cop d’ull m’adono d’aquelles que encara continuen allí després de varis dies – o setmanes – de ser processades, me les miro i desprès de sentir-me culpable acostumo a decantar-me per una d’aquestes vies d’actuació:

  • Assumeixo la meva responsabilitat.  Intento buscar un perquè i estructurar la feina a fer d’una altra manera, per donar-li un nou aire, i potser donar un primer pas.
  • Continuo sentint-me culpable i per solucionar-ho m’estiro sobre el sofà o el llit, a anestesiar-me a través de la TV. Lentament el sentiment s’esvaeix…

Qualsevol de los dues opcions és valida, ho dic seriosament. Hi ha dies que el millor que pots fer és donar per acabada la jornada i pensar que demà serà un altre dia.  Quan em veig amb forces recorro al primer punt per posar en ordre els meus assumptes i intentar evitar que les accions encallades es converteixin en problemes

La teva qualitat de vida és massa important per percebre cada problema com una qüestió de vida o mort.

Habitualment el tema ja està dividit en accions que no es poden simplificar més així que el que acostumo a fer és col·locar com a tasques  indispensables un lot d’accions que ompli les dues primeres hores del dia. Les millors hores per temes que han passat a ser extraordinaris.  No hem de confondre els temes que semblen urgents amb els realment importants, però el fet és que ha arribat el moment de prendre mesures extraordinàries.

Un cop engegat tot es va digerint millor i comencem a fluir. Si la tasca és dura potser trigarem dies a acabar-la a través d’aquestes sessions de treball embassat, però l’important és mantenir-nos en marxa…

…De la mateixa forma que reduir una tasca a accions més atomitzades ens pot ajudar a digerir-la millor, podem extrapolar el mateix principi. En post anteriors he parlat de com desglossar els nostres objectius fins arribar al nivell més tangible, el de l’acció a realitzar. Els problemes relacionats amb la faceta vertical de l’activitat, aquella que marca fites, projectes i accions, es barregen amb la desmotivació i la fatiga que experimentem al treballar en un mateix assumpte durant un llarg període de temps.

Cal buscar la formula, la nostra pròpia formula

Sempre hi ha dos ingredients comuns: la constància i la tenacitat. Dedicar un temps diari, o setmanal, a realitzar les accions que t’apropen als teus objectius passi el que passi és l’única forma d’assolir-los en un interval de temps raonable.  Si no ens marquen una data límit és pot prolongar en excés, i excés vol dir per sempre. Pensa en ‘aprendre anglès’ com a concepte, no ho entens, si no marques un punt de control com assolir el first certificate o l’intermediate això es pot allargar com un xiclet, hi ha d’haver una fita i quelcom a assolir.

T’ho torno a repetir constància i perseverar. Dedica un temps cada dia a fer allò que és necessari per tocar amb la punta dels dit l’objectiu que persegueixes.  Potser no tinguis massa clar que sigui exactament allò que necessites: però preguntat que és allò que he de fer? Fes-ho. Si no n’estàs segur, fes-ho. Al posar-ho en practicà sabràs si estàs implementant un camí correcte o t’estàs allunyant del que vols aconseguir.

Quants cops desisteixes de fer quelcom a causa d’aquestes maleïdes preguntes que?

Són excuses per no moure’t de la teva zona de confort, per continuar com estàs, amb el que coneixes i saps que funciona. Per no aplicar aquell ‘extra’ d’esforç per dur-te on no has arribat abans i on sovint et sembla que la inversió en energia i temps no val la pena…

En ambdós casos el nostre canvi de percepció  ens permet avançar. El fet de doblegar el sentiment de rebuig que ens du a catalogar de forma inconscient aquella tasca, o responsabilitat, en quelcom de segona fila creient que podem acabar-ho més tard, demà o quan sigui  només és una excusa. Ens allunya del simple plaer de pujar un esglaó més –completant una tasca – cap el nostre objectiu.

Més que falta de compromís ho descriuria com desgana de viure el dia a dia al 100%. No fem tot el que podem. Ens podem concedir llicencies, som humans, però un aplaçament reiterat és un fracàs. No ho oblidis. Si vols que aquella idea sigui una realitat, has d’enfocar i  treballar-hi, i si s’encallà depèn de tu donar-hi resposta. (Potser dependrà de tercers, però tu com a responsable ets el disparador. Mobilitza qui faci falta).

Aturar-se és enfonsar-se. Reflexiona i pren una decisió, canvia de perspectiva, activa el teu entorn, el teu equip, la teva creativitat…  no deixis que allò es quedi una setmana més a la teva llista de següents accions. No deixis d treballar en els teus objectius, no abandonis les teves il·lusions. De la mateixa manera que un equip que guanya un partit amb un rival de segona fila competeix per completar el camí cap al títol, tu ho fas per millorar la teva realitat. Una tasca pot no ser un canvi radical però si que t’ajuda a entrenar la teva capacitat d’execució i finalització.

Imatge via Zafer Yazici sota llicència Creative Commons