Aquesta entrada també està disponible en: Español
Com deia aquell anunci de Pirelli, la potencia sense control no serveix per a res, doncs una cosa similar passaria amb GTD. Utilitzar la metodologia únicament com a gestor de tasques és desaprofitar-ne el potencial. Si no volem col·locar un sostre de millora massa baix a les nostres expectatives, hem de donar profunditat al mètode. Avui comença una petita minisèrie de posts on creuarem la línea per convertir el mètode GTD en una filosofia, o si ho preferiu en una guia, que ens permeti assolir els nostres objectius a llarg termini. Comencem amb els nivells de perspectiva.
Imatge via tupolev und seine kamera sota llicència Creative Commons
Pels que descobrim GTD el fet d’aplicar els seus principis amb regularitat i donar cert dinamisme al procés de gestió de projectes i accions ja és tot un èxit. En poc més d’un any i mig he passat d’estancar-me en totes aquelles qüestions que intentava tirar endavant fora del horari laboral, a assolir una velocitat de creuer estimable. Però quan això succeeix, desapareixen les preocupacions pel funcionament del procés, hom es fa la pregunta ‘I ara cap on vaig?’
Focalitzem en les tasques que tenim davant nostre, oblidant que aquestes ens han de portar algun lloc. L’arbre no ens deixa veure el bosc. Evidentment ens fixem objectius com: crear la nostra pàgina web, acabar un postgrau o treure’ns una certificació, aprendre anglès… fites que podem divisar amb facilitat i que representen una millora (ningú ho possa en dubte). El problema es que naveguem sense punts de referència a llarg termini, fet que provoca que molts cops executem projectes i accions en va. Els canvis de rumb que implica aquesta manca d’un pla de navegació provoca una pèrdua d’energia i temps que pot arribar consumir les nostres esperances, provocant la caiguda en el conformisme i en el ‘Ja estic ve com estic’.
David Allen proposa un sistema amb 6 nivells de perspectiva. Molts bloggers han parlat extensament sobre el tema, per tant no m’hi estendre gaire comentant conceptes bàsics, em decanto més per explicar el meu punt de vista sobre cadascun d’ells.
- 15.000 metres: Definició del nostre estil de vida. Quin és el nostre ideal? On volem arribar? Decidim com volem deixar la nostra empremta. Per definir-los fugim de la poca concreció i no idealitzem. El realisme no esta renyit amb l’ambició, o amb l’amplitud de mires. Pot ser que no hi arribis però el fet d’intentar-ho amb rigor t’enriquirà, i et farà descobrir noves fites a assolir.
- 12000 metres. Objectius a 3-5 anys. El desig es concreta en fites més enllà de l’horitzó, però que tindran repercussió en la nostra per que faran variar les nostres responsabilitats per tal d’emmotllar-les al que volem aconseguir. Ex: Formació, girs en la nostra carrera professional, decisions a nivell familiar per tal de preparar l’arribada dels fills…
- 9000 metres. Objectius anuals o bianuals. Aquí és on comença la incomoditat, a l’hora de definir el mig termini emergeixen decisions concretes que et poden allunyar de la teva zona de comoditat. Canvis dràstics com canvis de feina, de residencia. És hora de prendre decisions de cert calat, i si cal, fer renuncies per tal d’arribar a bon port.
- 6000 metres. Les nostres àrees de responsabilitat. Entrem en la nostra vida quotidiana, definint les diferents dimensions que la composen: feina, família, formació … totes les àrees que són importants per a tu i a les que dediques temps i recursos.
- 3000 metres. Projectes. La nostra perspectiva a mig termini (setmanes/mesos) En un post anterior vaig definir la meva forma de materialitzar el camí cap a els meus objectius (6000 metres) descomponent els passos a seguir en projectes. La idea es materialitza en acció.
- A peu de terra, les pròximes accions a realitzar. El que ens ocupa i ens preocupa durant el dia a dia.
Us recomano els post de Optima Infinito i Dutudu per ampliar el tema.
Hem de combinar planificació amb acció. Orientar i pegar. Un cop haguem definit les nostres metes i les diferents fites que hem d’assolir per arribar-hi, podrem marcar un camí composat d’accions concretes per començar a FER. Si tenim un pla d’acció global podrem focalitzar en el que REALMENT hem de fer deixant de banda projectes i tasques que no ens aportin res en aquesta direcció. L’objectiu ha de ser reduir a la mínima expressió les desviacions.
Recorda que…
No és suficient polir els nostres processos de gestió del flux de treball, allunyarem l’estrès de la nostra vida, però si sabem a on anem el nostre pas serà més fort i segur.
Hem de combinar planificació i acció, recalibrant els passos cap als nostres objectius amb les revisions periòdiques que realitzem al sistema.
Com major sigui el nivell de perspectiva des del qual realitzem la nostra planificació, major serà l’ assertivitat a l’hora de definir fites i objectius, i menors els canvis de rumb. Crea el teu propi pla rector.
Espero no haver-me’n anat per les rames. M’interessa molt conèixer com percebeu vosaltres els diferents nivells d’altura, seria interessant tenir un petit debat sobre el tema. Deixeu el vostre comentari, jo per la meva banda començaré a preparar el següent post.
Vols afegir alguna cosa més o fer-me arribar el teu comentari de forma més personal? Resumeix-lo en 140 caràcters i envia-me’l a @davidtorne (twitter)
Si tens qualsevol pregunta, fes-me la a través de l’apartat Qüestiona’m
