Poc o molt un dels factors d’atracció al món de la programació és la seva faceta creativa. El fet de poder crear quelcom de forma senzilla, sense realitzar una gran inversió en temps o diners, i que permet gaudir dels resultats de forma immediata.
Els inicis són excitants, quan hi dediques temps parcialment. Comences a implementar codi i et sembla que això esta fet per a tu. No te’n cansaries mai. Un dia decideixes dedicar-t’hi professionalment i comences a formar-te. “La informàtica és un sector amb futur”. Qui no ho ha sentit mai? Tot és fascinant. El tercer pas és l’entrada al món laboral, les teves primeres feines i experiències en un entorn de producció. Del entusiasme i l’entrega inicial es va passant gradualment a un estat de “ho faig per que és la meva feina”. No en tots els casos, però en major o menor mesura es una cosa que li passa a tothom. Inevitable, i nociu en els casos en que no podem corregir aquesta perniciosa tendència.
La monotonia mata a la creativitat, i un desens creatiu és equivalent a un descens productiu. El desencís de la monotonia ens desenganxa de la feina. En sectors com el de la programació d’aplicacions comercials és una tendència molt més accentuada. Un àmbit on la creació de noves funcionalitat acostuma a estar encaixada dins dels rígids límits d’un ERP o del món comercial, no es comparable a mons més lligats la programació d’aplicacions per a dispositius mòbils o al món del disseny web. Com a mínim a mi hem resulten molt més atractius.
El clàssic exemple és el programador dedicat en exclusiva al manteniment d’un ERP o una aplicació de gestió estàndard. Dedicat a les correccions i a millorar el rendiment. Tasca monòtona on les hi hagi. La falta d’incentius creatius a de ser (hauria de ser) complementada amb una plus en la remuneració econòmica, o la falta d’atractiu de la feina el pot portar a replantejar-se el seu futur professional en l’empresa en un futur no molt llunya.
