Imatge via MikeOliveri sota llicència Creative Commons
Un títol curiós. De fet, es tracta de la seqüència que hom ha de seguir per aconseguir quelcom. Però més enllà d’això és el mecanisme que una persona a de conèixer i experimentar per saber quin és el valor real de la feina i la satisfacció que aquesta produeix. Després de que ha petat tot, i quan tothom parla de la pèrdua de la cultura de l’esforç penso en els meus anys d’estudiant i el procés que hem va portar a conèixer aquest el sistema esforç-resultats.
Quan parlo del procés de quatre passos (objectiu, esforç, resultat, satisfacció) recordo quan el vaig aprendre i per quin motiu. No va ser en l’etapa escolar, va ser un cop ja incorporat al món laboral. Com molts d’altres, quan estava en la meva etapa formativa natural, anys de joventut que has de dedicar a estudia, tenia altres interessos que no eren la formació, l’aprenentatge o el coneixement. O dit amb altres paraules, la paret de tonteria que tenia davant meu nou hem deixava veure el sol.
Sense interès per la matèria, l’única motivació que hem feia anar endavant era la d’aprovar per que els meus no hem molestessin gaire. Res d’inquietuds professionals, ni de pensar en el futur. El fet és que finalment vaig acabar uns estudis tècnics – formació professional – amb els que vaig poder entrar en el món laboral.
Un cop dins dels engranatges de la màquina, hem vaig deixar dur – si fa no fa, el mateix que a l’escola – adoptant una posició conformista i veient-les venir. Evidentment això té un preu. Tot i fer la meva feina el millor que sabia, hem trobava en una situació de desànim i de tedi. No hi havia res a mig-llarg termini que m’animes a continuar endavant, cosa que, entre altres coses, lastra i mina l’autoconfiança. De cop i volta es va presentar la possibilitat de continuar els estudis sense deixar de treballar graciés a una universitat amb el que llavors era un sistema diferent al habitual. Hem vaig enrolar fixant-me un objectiu, la titulació, però no com una obligació per augmentar el bagatge o el currículum, més aviat com un repte a mi mateix.
Assignatura per assignatura, curs darrera curs, anava aprenent el que volia dir treballar per una motivació, per aconseguir un objectiu. Important van ser tots els errors que vaig cometre a l’hora de presentar treballs, planificar l’estudi per exàmens, com vaig ser-ne conscient i com en vaig aprendre. Cada cosa que feia – les negatives també – tenia un feedback del qual aprenia. Si feia les coses be obtenia uns resultats que hem generaven satisfacció i seguretat en mi mateix. Si m’equivocava i perdia l’error hem feia veure que havia de millorar, i al fer-ho la meva qualitat personal augmentava. Se’ns dubte una visió simple del que suposa un procés d’estudi, però suficient per mostrar on vull arribar.
Tot això ho vaig aprendre fora de l’escola, pel meu compte i per iniciativa pròpia. No vull fer un al·legat contra el sistema educatiu, però un dels problemes dels últims anys en el nostre país és el fracàs a l’hora d’introduir aquest valors en l’escola i que els estudiants els facin seus. Un cop ets conscient del que representa marcar-se unes metes i aconseguir-les, en vols més i més. És com encendre una metxa. L’escola forma ens forma com a estudiants de contingut i de valors. En quan al contingut cada dia tenim més recursos -gracies a les TI- per donar suport al que vol aprendre, però pel que fa als valors continuen depenent de la família i els mestres. Uns docents ofegats per tots els problemes existents a l’escola no poden carregar sols amb la responsabilitat, és la família qui ha d’assumir el rol principal. Si no millora la comunicació entre els dos actors – família i escola – seran molts els que es perdran a l’hora de formar-se i acabaran desaprofitant el seu potencial. Si ja continguts que son basics per que no ho són alguns valors?
