Aquesta entrada també està disponible en: Español
Els nivells de perspectiva de Getting Things Done són els necessaris, no hi afegeixis res més, però tingues en compte que van de dalt cap a baix, i de baix cap a dalt. D’un propòsit i una visió fins a uns objectius que la composen, acompanyats de projectes per materialitzar-los. Per alguns continua sent massa complex, un excés d’estructura, si és aquest el problema o no estàs familiaritzat amb GTD, intenta percebre-ho com un conjunt de tres horitzons per emmarcar els teus assumptes en una escala temporal, o de volum que va més enllà de l’acció i el projecte.
Un horitzó immediat
Els temes més immediats són els més senzills de gestionar, el fet de tenir-los davant, la immediatesa, el costum de tractar amb assumptes similars setmanal o diàriament fa que no experimentem dificultat al prendre decisions. GTD t’ajuda a perdre la por a revisar el que esta pendent i el que s’ha de fer. La revisió setmanal t’obliga a fer front a la presa de decisions pels temes més ordinaris.
Dins d’aquesta franja també hi inclouria les àrees de responsabilitat, tot i que se situen més enllà de la immediatesa, i així les percebem. No ens parem a pensar de forma explicita en les diferents peces que composen la nostra vida, ni prenem aquesta perspectiva al analitzar els assumptes que contenen i requereixen la nostra atenció. Tot es limita a una revisió periòdica per veure com ha variat la seva configuració, si hi ha hagut canvis en la nostra vida i el fet de puntejar les noves àrees ens suggereix quelcom més.
L’horitzó del mig termini
El mig termini és més fosc. Un objectiu a un, dos anys vista, o més enllà, és difús. Escollir i il·lusionar-se és fàcil, saber perquè es tant important per tu i encaixar-lo en el teu sistema de prioritats és el difícil. Recorre a un procés planificació natural ajuda a dilucidar el propòsit que hi ha darrera i desglossa tota l’activitat pertinent, la resta és confrontar tots els components resultants en forma de subprojectes als recursos que disposa (ja sigui persones implicades o temps del que es disposa).
El desafiament és gestionar l’activitat en forma d’acció durant el dia a dia. Seràs capaç de destacar les accions que pertanyen als teus objectius amb la prioritat que es mereixen? Això marca la diferencia entre un objectiu, enfront de voler fer quelcom a mig termini. Aquella cosa que et fa il·lusió, la vols fer, però que es va demorant en el temps perquè sempre surt alguna cosa més urgent (no més important).
L’horitzó del llarg termini
Si el mig termini és fosc el llarg termini, o la creació d’una visió de futur és un impossible. No m’entengueu malament, podem dissenyar una visió acurada i intrèpida, marcant els canvis de rumb necessaris a realitzar, però per a molts la mentalitat de microgestor els aboca a la creació d’un collage articulable amb objectius a mig termini difusos sense tenir en compte les implicacions (carrega de treball, dedicació, renuncies, modificació de la rutina actual..), per altres és el desafiament a nivell emocional a causa d’haver de prendre decisions difícils és el que difumina el pla.
Tot i tenir un èxit moderat implementant els nivells més alts de la meva perspectiva, admeto que tinc anima de microgestor, em sento molt còmode planificant, organitzat, treballant amb accions i petits projectes. Desprès de molt empènyer per fer avançar els meus objectius per arribar a una visió de futur he decidit parar, o més ben dit, canviar de política i anar a implementar el que és necessari per seguir endavant. Dedicar temps a allò que m’agrada o que crec que em pot ajudar a preparar el futur.
Imatge via the russians are here sota llicència Creative Commons
