Combatent el temps escombraria. Nous temps, nous hàbits

Combatent el temps escombraria. Nous temps, nous hàbits

Sensació d’abandó. És possible que sigui fruit d’un punt de vista obsessiu però tinc la sensació que en certs aspectes ens hem abandonat a la facilitat d’omplir el temps amb la tecnologia. Entreteniment immediat, distracció barata però poc a poc letal. El fet de no contrarestar-ho potser vingui donat per certes mancances provocades per un buit en no saber que i com afrontar aspectes de la nostra activitat o del disseny de la mateixa a llarg termini. Ens trobem en un nou territori on encara ens hem d’establir, noves formes de fer amb els costums de sempre.

És l’incapacitat d’estar centrat en una sola cosa, sobretot si aquesta cosa és no fer res. Quan estàs en situacions socials tens l’smartphone a la ma i twitter carregat apunt de disparar, mentre passeges penses en instagram aturant-te en el lloc menys insospitat per fer una bona foto que no pots deixar escapar. No és una eina ni un hàbit, és una nova zona d’interès a la teva vida, enriquidora si l’incorpores amb encert però invasiva si substitueix activitats sempre importants, si entra en el teu lleure i el crema, o t’obliga a passar més temps davant la pantalla.

No és dispersió és la necessitat de fer quelcom més. No perquè hagis de fer-ho, sinó perquè ho pots fer. Estar en un restaurant o prenent un cafè a la feina, mentre introdueixes despeses a l’app descarregada la nit anterior. Perds la situació i el moment.

Incapaç de desconnectar l’ordinador de la xarxa quan treballes, caient en la trampa de la consulta ràpida al diari d’esports o al correu electrònic.  La infiltració d’escapades virtuals dilueix la densitat del treball, esponjant-ne la qualitat i la durada. Val la pena perllongar la jornada per viure d’una forma aparentment més relaxada, però no és el cas. Petites infiltracions per desfer el focus i negar el compromís amb les teves responsabilitats. Te’n vas a casa amb aquella sensació de no haver-ho donat tot, d’aixecar el peu a l’accelerador.

No tant sols una escapada a la web, el fet de centrar-te de forma continuada en la feina sense percebre la necessitat de parar i anar a donar un tomb per aclarir-te. Tanta estona pots mantenir l’atenció en el que fas? No ho dubto, però et fatiga en excés. Ja se que és natural però sense intermedi – ni pausa – acabes sense ser operatiu al final de la jornada, dones peu a l’escapada virtual o restes davant l’ordinador com una anima en pena, per complir amb la quota d’hores que et toca (si, tu el freelance també).

Però el que importa és estar ocupat. Estic ocupat, soc important, marco la diferencia… sense direcció ni propòsit. Ocupem el nostre temps amb activitats varies per fútils que siguin, ja no queda temps per seure i llegir, per dedicar-nos a pensar en com va tot, o només per veure passejar la gent pel carrer. No t’has aturat el suficient a pensar a que dediques el temps, potser si al que, però no al perquè. La teva perspectiva és redueix a tres setmanes vista, ets com un conductor de bus metropolita, tancat sempre en el mateix recorregut sense variacions ni grans sobresalts.  Quan es crea un buit l’omples sense sospesar si aquesta carrega et pertoca. T’has convertit en un autòmat.

Hi ha un canvi. Més enllà de la tecnologia es redibuixen les persones i la seva forma d’actuar. Tot més ràpid i més a prop, el món a dos clics de distancia. Les adicions de matriu tecnològica i la infoxicació ja son al ordre del dia. És un canvi cultural on no només ens hem de preocupar de fer, sinó de triar que fer. Com podem deixar de consumir el nostre temps com si es tractes d’un sandvitx sortit d’un vending?

El canvi és una constant més de la teva vida, si t’entestes en girar-te d’esquena acabaràs convertint els facilitadors en fricció i obsessió. Viure la novetat tecnològica sense ansietat, com quelcom present i oportú sense convertir-ho en invasiu, és allí i ho pots utilitzar en qualsevol moment. L’ansietat per la possessió i per estar a l’ultima ens aboca a una dinàmica perillosa, sinó culminem les expectatives, decepció i buit. Mantinguem-nos en el que sabem que funciona i digerim en calma les possibles noves adquisicions.

És hora de noves normes d’etiqueta. Abandonar el gadget si s’ha d’assistir a reunions socials, centrar el focus en la persona que tens davant.  Baixa la vista per revisar el timeline és de covards, continua en guàrdia i manté viva la conversa. La prioritat és atendre el que és real, perfils i notificacions per moments de menor volada.

Treballa en la teva infraestructura d’objectius i propòsits. Temps de reflexió i disseny per crear una jerarquia de fites generant prioritats clares i escollides amb convicció. En el moment de deixar entrar noves tasques, assumptes o donar resposta a peticions de la teva comunitat, saber cap a on vas et permetrà tancar la porta amb facilitat i amb una menor incomoditat a tot el que resulta addicional o innecessari.

I per acabar toca educar-nos en l’autogestió i l’organització per allunyar-nos de la interrupció a través de l’aplicació del mètode. Guanyar focus i coherència abandonant la tasca múltiple, tant en la feina com a casa, no ser a més d’un lloc a la vegada és el secret per fer i acabar, no només per mantenir-nos ocupats. La primera línea de perspectiva és on es comença a marcar la diferencia.

Acabo amb un punt optimista. Continuem sent els mateixos, la tecnologia i  el seu ús canvia hàbits, però la nostra capacitat d’adaptació i integració del que és nou ens  empeny i ens millora. De la mateixa manera que es redefineixen processos, ho faran les formes de relacionar-se amb l’activitat, amb la feina i l’oci. Reaprendre’m a relacionar-nos amb el nostre entorn amb eficiència, a mantenir nous equilibris. Crearem una nova cultura.

Imagen via Ben Harrington sota llicència Creative Commons