Aquesta entrada també està disponible en: Español
“Les prioritats no es gestionen, es tenen” és el que escriu David Allen a ‘Organitzat amb eficàcia’ i te raó. T’has parat alguna vegada a definir les teves prioritats pel proper any o pels pròxims mesos? Tots sabem raonar sobre paper. Acabem dibuixant el nostre propi conte de la lletera, però quants cops es torça l’invent?
Tenim una gran capacitat de treball però arribar la meta no és només una qüestió de completar accions i projectes.
El que volem ha de conviure amb el que som. Les activitats del dia a dia han de conviure amb els objectius i fites que ens plantegem, però això planteja seriosos problemes. Parlem de la transició entre l’estat actual i futur.
Les prioritats són reals quan hom està compromès amb la fita que persegueix Share on X
Això explica la frase “Voldria, però no trobo temps per a…”, si no trobes temps el més probable és que no sigui important per tu. Fa anys que vull escriure un ebook recopilant tot l’aprenentatge d’aquets anys dedicats a l’efectivitat personal però no s’ha materialitzat.
Perquè? Doncs perquè no te la suficient rellevància per capitalitzar la meva atenció i energia per davant d’altres assumptes com el meu newsletter mensual sobre eficàcia, o altres activitats de gran impacte en quan a creixement i benestar personal.
Escriure les teves prioritats en un paper per si sol no genera compromís. Per crear-lo cal anteposar el que es important per tu al que és més còmode de forma reiterada.
Orientar les teves prioritats
Per crear compromís has de començar per definir els teus interessos. Triar que vols i deixar de banda la resta. La idea transmesa per David Allen a Organitzat amb eficàcia a través del seu sistema de nivells de perspectiva em sembla un bon punt de partida però ni de bon tros suficient per una persona que intenta donar un gir important a la seva vida.
Saps quins és el teu propòsit i els teus valors? És una pregunta amb majúscules i sovint caiem en la mateixa trampa que comentava al principi del article, definir-ho sobre paper i quedar-nos només amb el propòsit que perseguim. Que passa amb els valors? Sovint la ‘gran fita’ suposa un xoc entre els valors actuals i els necessaris per assolir-la.
En el seu dia em vaig proposar seguir un estil de vida que em permetés créixer personal i professionalment… exposar-me a noves activitats que em traguessin del confort permetent-me aprendre adquirint coneixement i millorant la meva adaptabilitat… però em vaig adonar que adorava la comoditat. La comoditat com un resultat, una finalitat en si mateixa. Com cassar ambdós aspectes?
- Si el contrast és molt gran el canvi és dur. Igual que en un canvi d’hàbits es tracta de fer petits passos per apropar-te a girs de certa importància.
- Si caus del vago has de tornar a pujar al tren. És tracta d’assumir i saber gestionar les derrotes.
- Mirar enrere de tant en tant i adonar-te de tot el que has fet bé. Saber valorar el que has aconseguir, adonant-te de la teva capacitat per canviar.
- Si es demora en el temps i no s’acaba de materialitzar t’hauràs de preguntar si ho vols de veritat.
Gestionar el canvi i el dolor que comporta
Per mi créixer com a persona volia dir millorar les meves activitats socials. Vaig començar augmentant la meva participació en esdeveniments de tot tipus, xerrades d’emprenedors, grups per parlar anglès, reunions del club alumni de la meva universitat… Al principi l’important era ser-hi, desprès participar-hi i poc a poc obrir-me a altres activitats que per a mi semblaven més heterodoxes.
Vaig començar a meditar per combatre l’estrès i millorar la meva capacitat d’atenció. El grup el dirigia un terapeuta gestal que incloïa dinàmiques de creixement personal en les activitats per tal de mostrar-nos com funcionem i com ens comportem en certes situacions.
Si ets una persona que no ho ha provat mai no t’espantis ni t’ho miris amb desconfiança. Es tracta d’un laboratori on l’objectiu és arriscar-se i exposar-se en un entorn controlat per experimentar, quelcom que no pots fer en la teva vida diaria.
Combina el meu caràcter reservat, autoexigent, el costum per encaixar judicis amb massa severitat i col·loca davant meu un company que em digui ‘Ets raro, potser és perquè connectem poc, però em sembles una persona estranya’. Guau, una bomba de sensacions i sentiments negatius.
Em vaig preguntar perquè tornar a la setmana següent . Perquè em removia d’aquella manera, obligar-me a mirar-ho en fred, des de la distancia i demorar decisions viscerals del tipus “Jo no estic aquí per això” i deixar el grup. Com a mínim anar-hi durant una setmana més a veure que en treia.
Amb el temps m’he adonat que a part de guanyar en seguretat i adaptabilitat en situacions similars també el guany pot venir dels efectes secundaris d’una acció. Com adonar-me de com em pesa el feedback negatiu. Crec que amb un any de dinàmiques he canviat una mica. Soc més sociable, no m’amago tant darrera del personatge que tots ens creem…
…canviar en petit, mantenir-se en el vago, valorar el canvi.
Un apunt final
Tinc la sensació que els meus escrits han perdut la frescor i l’autenticitat que tenien fa temps. Sempre ús parlo de conceptes teòrics, de com fer les coses i mirant-m’ho amb aquesta certa distancia em resulta fraudulent no aportar experiència personal. Això s’accentua en ‘els grans assumptes’ com els nivells de perspectiva i la visió a llarg termini.
P.D. Tant si ús ha semblat adient l’exemple personal usat com si no ús ha agradat ús demanaria que m’ho comentéssiu per saber si això ajuda o no a l’article. Gracies a tots.
