Aquesta entrada també està disponible en: Español
La bona sort no existeix. Pot ser que les circumstancies s’alineïn per fer caure davant teu quelcom que no t’esperaves, una quantitat de diners o una oportunitat laboral, qui sap. Pot ser que l’atzar t’hagi donat bones cartes, però si no estàs preparat per jugar-hi malbarataràs la mà. Soc dels que pensa en la sort com quelcom relacionat en l’atzar, i en la bona sort com una combinació d’oportunitat, preparació i decisió. Deixeu-me uns minuts perquè us expliqui quins valors i hàbits es requereixen per crear les nostres pròpies oportunitats i subsistir en aquest món en canvi continu.
Imatge via alexindigo sota llicència Creative Commons
Un dels hàbits més difícils de crear, majorment entre els joves, és el de l’esforç. Entendre el mecanisme Esforç-Resultat-Satisfacció és el procés clau cap al èxit. La nostra capacitat de treball es dispara quan interioritzem aquesta a seqüència. Al experimentar de forma repetida el procés fixem en el nostre subconscient que tot esforç comporta una recompensa, tot i que aquesta no sigui material. Una feina ben acabada representa el fi desitjat.
La tenacitat representa la capacitat per dur a terme projectes de gran calat persistint a pesar dels inconvenients que hom es trobi. És molt fàcil embarcar-se en aventures perquè ens resulten atractives, el problema ve quan es perd la frescor dels primers dies/setmanes. Combatre la monotonia i els inconvenients que comporta posa a prova la nostra determinació i implicació en el projecte. Hem de desenvolupar la capacitat per començar projectes i tancar-los recorrent la totalitat del camí. Deixar les coses a mitges de forma reiterada fomenta la inseguretat i la desconfiança en nosaltres mateixos, mina la nostra autoestima.
Viure és equivocar-se, el que marca la diferencia és el que aprenem de les nostres errades per tal de no tornar a cometre’ls . Més enllà d’aquest mantra de l’autoajuda i anant cap a un discurs més elaborat, hi ha cops que això no és gens fàcil. Primer, em de vencer el perjudici que ens han implantat des de petits, des d’un sistema educatiu que castiga l’errada, incentivant el conformisme. Citant a Eduard Punset haurem de desaprendre. En segon lloc depèn del nostre estat anímic, si no ens mantenim calmats i amb una aptitud oberta el més senzill és que l’error es converteixi en fricció que encara ens enfonsi més. Per transformar un error en un input hem de recorre a l’aplicació de sistemes que allunyin l’estrès, personalment ho he aconseguit amb GTD, però no te que convertir-se en la vostra opció.
Ser intrèpid, anar pel que desitgem. Les oportunitats no apareixen perquè si, s’han d’anar a buscar. Una formació adient no ens servirà per res si residim en un lloc on no hi ha ofertes per la especialitat que hem estudiat, ens haurem de traslladar. No hem de tenir por a fracassar, sobretot si som joves i no tenim carregues familiars. Pregunta’t que és el pitjor que et pot passar? i quines possibles sortides tindries arribat el moment? No estic parlant de saltar al buit si no de saber gestionar el risc (wikilink)..
Visualitzar l’èxit, aprèn a ser el protagonista. O en altres paraules saber on anem i com arribar-hi. Habitualment quan pensem en quelcom que ens agradaria, pensem en la fita com un lloc al que hem d’arribar. No motiva, ni ens ajuda a començar el camí. Si vols donar un gir a la teva carrera, o a la teva vida personal, et recomano que escriguis un relat on tu siguis el protagonista. Centra l’escrit en un futur on has aconseguit el que desitjaves, explicant quines conseqüències ha tingut – bones i dolentes – com si es tractes d’una situació actual. T’ ajudarà motivar-te, a interioritzar la imatge d’èxit i ampliar la teva visió de futur.
Alguns dels conceptes exposats formen part de la nostra vida, els aprenem quan estudiem o dins del mon professional. Alguns d’altres, com la gestió del risc o com aprendre del error queden fora del àmbit educatiu, hem podeu explicar perquè? No creieu que necessitem un sistema més centrat en desenvolupar habilitats? És la meva opinió, però m’agradaria conèixer la vostra, no creieu que estem donant una educació als nostres fills que no s’adiu amb els temps que corren. Criem ovelletes dependents enlloc de persones segures de si mateixes, amb els recursos necessaris per adaptar-se al canvi?
Espero els vostres comentaris.
Hem pots seguir a twitter a través de @davidtorne
