Aquesta entrada també està disponible en: Español
Fa deu anys vaig començar a escriure sobre productivitat personal. Com a mínim mereix un post commemoratiu vaig pensar. Més enllà del plaer d’escriure, raonar i experimentar sobre la matèria, el blog es va convertir en un mitjà per viure noves experiències.
“Quan miro enrere sento una barreja d’orgull, satisfacció i un regust amarg”
10 anys són molts anys, molts posts, moltes hores invertides… potser massa.
Vaig quedar-me fascinat per la temàtica gràcies al talent per comunicar de Berto Pena. Podia ser la productivitat personal una forma per fer realitat tots aquells castells als núvols que projectava, perseguia i la gran majoria dels cops s’esvaïen deixant insatisfacció i peces inconnexes?
No, no va anar així. No soc una persona tan profunda, ni ara ni fa deu anys. Vaig començar el blog perquè m’agradava escriure i perquè era gratuït. Internet posa tots els recursos a l’abast de la ma, sense cost econòmic ni personal, no hi ha ningú que jutgi a un desconegut.
Quan comences passes desapercebut, una nova gota en un oceà.
Mai he pretès ensenyar res a ningú i des del primer dia he intentat deixar clar que el blog era una espècie d’experiment personal per mostrar un procés d’aprenentatge. Una forma per ajudar-me a raonar.
Però és clar, a tothom li agrada que li prestin una miqueta d’atenció.
15 minutets de fama
Visc a Lleida i vaig acabar coneixent a Jeroen Sangers, l’autor d’El canasto, un dels primers blogs sobre productivitat en llengua castellana.
Va ser una trobada en una d’aquestes reunions d’emprenedors, perquè desprès diguin que no serveixen per res. Ell em va ajudar a arribar a més gent compartint els meus post i obrint-me el seu blog a algun post convidat.
A la gent li agradava el que escrivia i ho feia amb passió. Podia escriure dos post per setmana, molt més curts que els d’ara, i col·labora amb una infinitat de pàgines en les que escrivia com autor convidat. Tenia temps per tot i no m’esgotava, estava entusiasmat.
Mai vaig entendre la repercussió que va tenir el bloc durant els seus millors temps. He arribat a tenir un bloc a Men’s Health, escriure en una publicació digital com Via Empresa o intervindré en un programa de RNE.
Un dels retorns més inesperats i fantàstics va ser el fet de conèixer gent i passar a formar part d’una comunitat de la que de tan en tan tens la oportunitat de quedar i compartir.
Si fas coses et passen coses
El blog m’ha servit de plataforma per viure situacions que d’altra manera no hagués viscut. Des de les trobades amb gent de la comunitat bloguera fins a plantejar-me donar un salt per convertir això en la meva professió.
Som un grup de persones els que escrivim sobre productivitat, sobre GTD, hàbits i tota la mandanga. Era inevitable que ens acabéssim trobant. Primer amb unes jornades sobre GTD que per desgracia no s’han tornat a repetir i desprès amb els #cafeyproductividad, aquest últim no oberts al públic.
És estimulant conèixer a persones amb interessos similars però amb projectes diferents. Aquí és on em vaig començar a pensar si lo de blogger podria convertir-se en quelcom més.
He disposat d’oportunitats en forma de mentorings o formacions un a un. Alguns molt satisfactoris, altres erràtics.
S’han presentat oportunitats de fer formacions formals o de afegir-me a la xarxa OptimaLab amb José Miguel Bolívar i altres companys del grup. Per mi ha representat un dilema. El fet de que pogués afectar la meva actual activitat professional ha sigut el motiu – o el pretext – per no continuar endavant.
Com diu en José Miguel les prioritats no es fixen ni es trien, es tenen.
Si fas coses et passen coses. Si n’hagués fet més me’n haurien passat més però girar-se enrere per penedir-se no serveix de res. Això és una de les coses que he après durant aquest últims 10 anys.
–
M’agradaria escriure menys però millor. M’agradaria ordenar el contingut i fer-lo més funcional. M’agradaria seguir amb això atenent les meves altre obligacions i compromisos.
Aquest projecte m’ha canviat. A canviat la forma de veure les coses, la meva actitud davant la vida.
Em sembla que val la pena mantenir-lo viu com a mínim un any més.
Photo by Jorge Ibanez on Unsplash
