Sobreviure a les dinàmiques negatives

Si segueixes el blog hauràs notat que sempre parlo en positiu, marcant pautes a aplicar o explicant el com o el perquè d’alguna cosa en particular. Com a mínim ho faig amb una certa perspectiva, des de la distancia. Per exemple parlo d’evitar la multitasca però a vegades és impossible no treballar amb varis fronts oberts, o fins hi tot gestionar-ne més d’un simultàniament.

Avui voldria parlar de com gestionar aquelles situacions funestes on tot sembla que es torça, i m’agradaria fer-ho en primera persona. Sovint lectors em comenten com d’organitzats devem ser aquells que parlem sobre productivitat personal. Res més lluny de la realitat…

Frustració i dinàmiques negatives

¿Quina és la primera causa de la frustració? La il·lusió, les ganes de dur a terme l’activitat preparada durant la nit anterior.  És una fal·làcia, però sovint penso en el que em toca fer l’endemà, i em venen unes ganes terribles d’estar davant del ordinador, o on sigui, duent a terme la meva obligació. No hi puc fer més, m’agrada la meva feina.

Tot comença bé, focalitzant amb el que estic fent. Em mantindre en la zona mentre no hi hagi talls en el subministrament d’atenció, per causes pròpies o alienes . Però hi ha un problema, visc en el món real.

Realitzo la meva planificació setmanal o diària a una certa distancia del que representa la intensitat del moment. Ja no estic amb les mans en la massa, no carrego les preocupacions i perjudicis que van sorgint durant el dia. He desconnectat i puc veure-ho tot d’una forma més neutra.   Preparo el planning de la millor manera, visualitzant les diferents accions i projectes, il·lusionant-me …

Però quan toca aplicar-ho s’inicia un cercle viciós pel qual es comença a interrompre el meu flux amb problemes en l’entorn de treball. Com a programador d’aplicacions de gestió he de dedicar temps a configurar un entorn de proves que em permeti provar les meves modificacions en condicions reals.  Al fer-ho perdo part de la concentració. Si a més és tracta de quelcom imprevist, generant tasques addicionals dedicades a la preparació, la reacció és més amarga, pot encendré la metxa del meu mal humor.

El meu pitjor enemic soc jo. Treballant en un entorn tranquil i amb un nivell elevat d’autogestió no puc resistir-me a pressionar-me per continuar endavant. Aquella frase de ‘si avui no hagués vingut no s’hagués notat’, o el ‘vinga que això s’ha d’acabar’ que condicionen i em minen.

Perspectiva i reflexió

El primer gran problema és la percepció de la meva feina. Encara tinc una visió massa ‘industrial’ de les meves obligacions, on compta massa el nombre de tasques completades a través del programari que controla l’activitat del equip de desenvolupament, i no tant la visió global del projecte.  Inconscientment continuo obligant-me a acabar un cert nombre de tasques durant la jornada de 8 hores, i si no ho aconsegueixo em començo a tensionar.

He après a renegociar els meus  compromisos, amb els altres i amb mi mateix. El fet de mirar cap a enrere i ser capaç de valorar el que he fet durant el dia, tot i que no sigui el previst, és una forma de trencar l’espiral negativa que em porta cap a l’estrès.  Combinant-ho amb una actitud constructiva al realitzar la revisió diària per planificar que i com ho faré demà, sent realista i no volent acumular la carrega del pendent + els nous inputs arribats.  Em permet començar de zero un altre cop, i no amb l’acumulat de preocupacions i mal humor del dia anterior.

L’altra actitud que m’ha ajudat és el pragmatisme. Va molt poc en la línea de les persones que volen canviar les coses a millor ser un idealista, però estem subjectes als nostres recursos materials i a les condicions del nostre entorn. Com a part d’una organització destinada a crear software i donar un servei de qualitat als clients, les tasques per obtenir aquesta finalitat ocupen la gran majoria del temps i deixen en segon pla el canvi a millor.  No podem canviar el que no depèn de nosaltres, hi ha coses que son ‘inestables’ i no s’hi pot fer res. Recapacitar sobre aquest aspecte és dur i et desencisa però ajuda a matar la queixa com a via d’escapament en els moments difícils.

La queixa és la millor forma de perdre temps  i energia quan estàs fent quelcom. Tot i que continuo queixant-me (en ocasions com un nen mal criat),  intento centrar-me en la solució del tema en curs per no enrabiar-me o experimentar altres sentiments negatius .

Anota el motiu de queixa en un paper i envia’l al teu inbox. Quan processis, en fred, decidiràs que fer.

Apagar quan toca

Acabo remarcant per enèsima vegada a la necessitat de desconnectar. De forma absoluta per deixar de banda els problemes i la carrega negativa. Com la revisió setmanal i diària, tinc unes rutines que em permeten deixar de pensar en els meus ‘problemes laborals’.  Cada dia recorro a activitats físiques o hobbies que m’absorbeixen per complert, una dieta d’exercici físic i blog. M’hi aboco de ple i m’esgoto.

Durant el cap de setmana continuo en la mateixa línea, activitats a l’exterior i escriure, de forma més pausada.  No deixo espai als mals de cap que tinc entre setmana.  Utilitzo l’activitat com a forma de realitzar-me.

Un dia dolent el te qualsevol i saber sobreposar-se és tota una fita. Per generar la resiliència per tornar a començar de nou a zero al matí següent cal haver picat de cap contra la paret varies vegades. Tinc certa facilitat per caure en l’estrès i la frustració, heus aquí un dels motius del blog, però el fet de malgastar tant temps i energia amb queixes, i algun toc d’atenció de gent propera m’han començat a fer canviar, però tot i així encara hi ha dies que caic del cavall i he d’aixecar-me per tornar-hi a muntar.

Imatge via ohhector sota llicència Creative Commons