Aquesta entrada també està disponible en: Español
Tots vivim situacions de gran estrès i frustració. Algunes d’elles són recurrents i ens arriben a causar un gran nombre de problemes.
I què ha de dir a això el món de la productivitat personal? Els petits retalls de coneixements recollits en els últims anys es combinen per donar resposta a situacions que vivim diàriament.
Et presento una situació en la qual em trobo de forma recurrent i que em genera gran quantitat d’estrès. Creus que l’efectivitat personal em pot ajudar a comprendre que em passa i donar-li una solució?
Com és la meva feina
Per entrar en context…
Estic creant una funcionalitat nova pel programari que desenvolupa la meva empresa. L’anàlisi proporcionat especifica característiques i estimació del cost en hores de cada tasca.
Desprès d’un primera lectura esboço un breu esquema amb els principals passos a donar i les dificultats a tenir en compte. És un pla de treball suficient per posar-me en marxa.
És un treball exigent però m’absorbeix, tinc la sort de treballar en el que m’agrada.
La feina avança, les hores passen fins a superar el topall de temps assignat. No passa res, tots els membres del equip entenem que es tracta d’una xifra orientativa. Mai ha sigut un problema que generi grans tensions dins l’empresa.
Quan sorgeix l’estrès?
Tot comença quan per algun motiu no aconsegueixo tancar el projecte.
Arriba el punt crític en que quasi he doblat la previsió de temps. Hi ha quelcom que no acaba de funcionar, falta poc però hi ha complicacions. A més del que queda per polir sembla que he entrar en una roda d’imprevistos i contratemps a resoldre de la qual no puc sortir.
En aquest punt és quan tot comença a anar costa amunt. Cada cop ho veig més negre, em sento com si m’hagués ficat en un carreró sense sortida.
Treballo amb una angoixa permanent al damunt, em sento pressionat i em comença dominar el discurs intern negatiu. Em sento malament amb mi mateix i amb la meva feina.
En aquest moment entro en un cicle viciós on l’estrès limita la meva capacitat per raonar, actuar de forma assertiva i per tant de resoldre.
La visió de túnel
Una visió de túnel és una distorsió cognitiva en la qual s’observa un nombre reduït d’aspectes de la situació en la que et trobes immers. Crees un filtre reduint la percepció de la realitat als detalls negatius d’una situació molt més amplia.
Es produeix quan estic (estàs) immers en una situació de normalitat i quelcom dispara el meu mode ‘alerta’.
Entro en estat de vigilància continua. Les sensacions físiques transformen la meva resposta a circumstàncies totalment normals. Actuo de forma totalment reactiva.
Tot comença amb una lleu tensió física i la necessitat per localitzar la font del problema per tal de solucionar-lo i tornar a una situació de normalitat. Aquesta lleu sensació física és la que condiciona les meves accions.
Pensamientos distorsionados: filtraje o visión de túnel
Com transforma la meva percepció
Ningú m’està pressionant, ni m’està exigint que acabi. Però la meva percepció és diferent, treballo com si tingués un jou al coll. Jo he construït aquesta percepció, m’he allunyat de la realitat entrant en una bombolla d’estrès i negativitat.
La solució al problema requereix guanyar perspectiva i analitzar-lo amb una visió més global. Potser la millor solució és un altre plantejament i no insistir en el mateix una i altra vegada.
“No soc capaç de parar, relaxar-me i resetejar el meus pensaments negatius per recuperar la claredat”
Per que ho entenguis, la situació acaba sent la mateixa que la d’un conductor que intenta treure el seu vehicle d’un carreró sense sortida sense utilitzar la marxa enrere, no per una qüestió d’incapacitat sinó perquè esta tan obstinat a anar cap endavant que ja no te en compte que potser la millor opció sigui anar cap enrere.
Com puc sortir del forat
He de trobar una forma per aturar-me i trencar la inèrcia que no em permet veure més enllà del que és evident. Amb el temps he reduït les solucions a tres realment eficients:
Fer una pausa
Per trencar el flux negatiu d’accions i pensaments el descans hauria de ser proporcional a la intensitat de la situació d’estrès.
Si el pou on m’he ficat és profund necessito una desconnexió Premium. Potser no val amb un cafè a la maquina de l’oficina, potser he d’anar a donar una volta i asseure’m en una cafeteria deixant de pensar en la feina una estona.
Potser no pots abandonar el teu lloc de treball però pots aprofitar el mig dia o el final de la jornada per oblidar-te dels problemes i tranquil·litzar-te. Per això es tant important el temps de qualitat.
Trobar una activitat de descarrega
Necessito guanyar perspectiva i fer-me una imatge el més ajustada possible a la realitat del problema, però com? Jo utilitzo l’escriptura. Una fulla en blanc sempre m’ha semblat una bona via per aclarir-me
A la feina ho faig sobre un document de Word en blanc, a casa sobre un quadern i amb ploma per fer l’experiència més agradable.
Descarrego tota la informació de la que disposo, com si d’una gran recopilació o un inventari d’idees es tractes. Amb calma ordeno els conceptes i intento trobar una causalitat.
“Escriure no és res més que raonar de forma tranqui-la amb mi mateix “
El procés ajuda a encaixar peces, sovint succeeix de forma automàtica. Escriure no és res més que raonar de forma tranqui-la amb tu mateix, et torna a la calma, quelcom cabdal en una situació com la descrita.
Demanar ajuda
Quan he perdut la perspectiva i el meu raonament esta bloquejat busco algú que em presti la seva capacitat de raonament i la seva serenitat.
El fet de que un company s’assegui al teu costat millora a l’acte la situació. M’he adonat que és la a forma més senzilla de rebentar la bombolla de malestar en la que estic atrapat.
Una altra persona aporta veu les coses des de fora del problema, sense els perjudicis i condicionaments amb els que m’he anat carregant.
Dialogar amb l’altra persona, explicar-li la situació en veu alta m’ajuda a ordenar idees i assossegar-me. Alguns cops amb una simple conversa és suficient per fer-me veure les coses d’una altra manera.
He de ser sincer. Tot i ser el més eficient per mi és el més dur. Demanar ajuda sembla admetre una falta de valia però res més enllà de la realitat. Es tracta d’una creença limitant que tots hauríem de batre.
–
I això és el que hi ha. Si t’esperaves respostes fàcils o un post amb una llista de trucs per solucionar situacions frustrants t’equivoques. El pensament màgic no soluciona res.
Tanco el post una vegada més remarcant la intel·ligència emocional com una habilitat clau per fer front a la complexitat de la vida actual. Crear la capacitat per observar com reaccionem a nivell físic i mental davant certes reaccions ens lliura de caure en el comportament automàtic i la reactivitat.
La situació presentada és molt personal però pensa en els moments on et governa la tensió i passes a actuar de forma automàtica. Et veus capaç de comentar-me’n alguna (deixa’m el teu comentari).
Photo by Dmitry Ratushny on Unsplash