Aquesta entrada també està disponible en: Español
Ets un procrastinitzador i ho saps. Deixes per desprès el que hauries d’estar fent ara. Substitueixes la obligació per la devoció amb tasques més amables o senzilles, amagant-te de les teves responsabilitats, mantenint-te ocupat amb la intenció de no sentir-te culpable quan arribi el final de la jornada i t’adonis que no has completat allò que saps que era important.
Ets una persona amb una gran capacitat de treball, el teu entorn et coneix i confia amb tu. Ho saps però a vegades t’amagues darrera d’una muntanya de treball irrellevant, i sento dir-t’ho, de mediocritat.
La carn és dèbil, tots procrastinem. El repte és entendre perquè ho fem i com prevenir-ho.
Estic esgotat però no me’n adono
A mi em passa els dissabtes pel mati quan escric els post del blog, al final acabo caient a Youtube o si tinc la previsió de desconnectar-me de la xarxa abans de començar, acabo dirigint la meva atenció a altres feines o deixant anar la meva imaginació preparant futurs escrits (enlloc de capturar la idea i seguir amb el que toca).
A causa de l’esgotament empenyem la ment a un estat de fugida constant per buscar el descans i l’esbargiment que necessita.
No som conscients de la carrega ni l’estrès que suportem. No ens sentim físicament esgotats, continuem davant la pantalla de l’ordinador estan cognitivament saturats però seguim insistint amb tasques menys exigents a nivell d’atenció i raonament.
No establim punts de desconnexió, moments en que cal parar i disposar de temps de qualitat per recarregar-nos.
Temps d’oci, temps amb la família i descansos de qualitat allunyats de la tasca habitual per tal de fer un punt i apart necessari durant la jornada laboral.
El que he de fer em sobrepassa
Em passa quan em trobo un problema massa gran – o desagradable- a la feina i en un primer moment decideixo obrir l’explorador i fugir a qualsevol punt de la xarxa abans de menjar-me el gripau. El sentiment de disgust em fa descarrilar.
Menjar-te un elefant en diuen. La tècnica per afrontar grans tasques, esbroçant-les en més petites i assumibles. Jo utilitzo el mateix principi refinant-lo una mica més:
Defineixo la primera activitat a realitzar per començar a treballar immediatament. Treballo per resultats i accions, on un resultat és quelcom a obtenir (tasca a resoldre) i una acció cadascun dels passos en forma d’acció física individual…
Sempre treballo obrint un sol front per no augmentar la complexitat de la meva activitat, res de varies tasques del mateix assumpte en paral·lel.
Els assumptes d’un cert volum es resolen d’una forma mecànica. Desfent-los en peces més petites i persistint.
Deixar de fluir
Treballes absort, sense adonar-te de com passa el temps però de cop es presenta un contratemps que et fa perdre aquest fluir. La màgia s’esvaeix i deixes de funcionar en pilot automàtic. El fet de no poder seguir et genera malestar – frustració- i busques evadir-te amb qualsevol distracció.
Encara que el temps passi sense que te’n adonis i no notis la fatiga aquesta apareixerà de cop quan surtis de l’estat de flow. Potser és el moment d’un descans, encara que només sigui anar al bany, donar una volta per l’oficina o sortir al carrer i respirar.
Al tornar revisa el problema per agafar perspectiva, concebin-lo com una part més del procés de resolució. Un nou bloc (assumpte) a resoldre que no venia en la planificació establerta o l’especificació inicial.
Tenir por
Vull canviar el lloc de residencia. Anar a viure on fa més de 14 anys que treballo deixant enrere la vida que he tingut sempre. No m’esperava experimentar la fricció ni la resistència que he experimentat.
Un assumpte amb una forta carrega emocional al darrera és una font de pretextos i excuses per no avançar en la seva resolució.
Com sempre vaig realitzar una planificació natural per definir propòsit i especificar l’activitat a realitzar. Des de descriure les característiques del habitatge i el seu emplaçament a realitzar un pressupost…
Ho tenia tot molt clar, però quan apareixia un habitatge dins del target apareixien els dubtes, la sensació de malestar…. el deixava escapar pensant si realment era el que volia… La situació generava un còctel de decepció i frustració que m’afectava en excés i em feia replantejar la visió inicial del projecte.
La carrega emocional augmenta la complexitat de la situació i l’objectiu perd tot l’atractiu
No era conscient de la por que em feia desconnectar del meu estil de vida actual per crear un nou entorn i una nova forma de funcionar. No només era un canvi de domicili també reajustar tota la meva activitat. Un iceberg amb 9/10 parts sota l’aigua. Això espanta.
