Cercar i oferir talent a la xarxa

Imatge via Alex E. Proimos sota llicència Creative Commons

En el meu anterior post d’aquest cicle sobre el nou món laboral, feia referència a la necessitat de diferenciar-se. Sobresortir de la resta de candidats que aspiren a ocupar una vacant en una empresa, fer-nos visibles com a professionals en una activitat oferint quelcom diferent als demes. L’objectiu és brillar dins de la massa de currículums i histories professionals congregades en procés de selecció tradicional on publiquem una oferta, independentment de la plataforma que utilitzem, diari, pagina web especialitzada, etc… Un problema insalvable fins al moment.
Per part de l’ofertant hi ha l’inconvenient de no seleccionar la persona més adequada per la vacant. L’elecció final es mourà en un barem d’aspirants seleccionats entre totes les candidatures presentades, els quals comptaran amb unes característiques similars. Previsiblement es seleccionarà un dels millors candidats, però sempre queden certs dubtes. Realment és el més preparat per aquest lloc? Te la predisposició necessària per treballar en la nostra organització? Estarà present en altres processos de selecció de personal? I si ho està, el podem perdre a  curt/mig termini?

Continua llegint «Cercar i oferir talent a la xarxa»

Problemes recurrents per l'informàtic

     Imatge via Bill Selak

La informàtica, així en genèric, és quelcom mal•leable, tou i poc consistent. Ho diu la mateixa paraula software. El producte del nostre treball no és reflexa amb un resultat d’una visibilitat que ressalti. Si aquest fet el combinem amb la percepció que el públic te sobre el món de la computació, inclòs el món del maquinari, on tothom es veu capaç de fer front a una reparació o a la posada en marxa d’un programari, graciés a la sensació de proximitat i confiança que es genera al poder desfer i tornar a refer, o tornar a començar de zero, es genera la sensació que es tracta de quelcom fàcil, on tot problema es pot arreglar amb 10-15 minuts de feina del nostre simpàtic parent o veí que s’hi dedica, on els problemes es generen gracies a una peça mal ficada dins la màquina o un programari que no funciona correctament a causa d’una mala configuració, i que TU solucionaràs pràcticament sense esforç. 

Crec que aquesta és una de les raons per a la falta de reconeixement del nostre sector i una de les fons de més maldecaps per als seus professionals, i aquí és on volia arribar. Quines són aquelles tedioses i repetitives situacions que se’ns plantegen dia si i dia no, i com podem fer-hi front, sense resultar desagradables i donant una imatge de serietat? En el post descric 3 dels escenaris més comuns i quins camis podem presentar als amables usuaris que sol•liciten la nostra ajuda. Però abans d’entrar en matèria unes normes d’ús general:
El grau de parentiu i amistat és suficientment estret per prestar ajuda sense una contraprestació? Si la resposta és sí, en la meva opinió també hauríem de contestar afirmativament al requeriment.
Mantenir un grau de tensió i distancia mínima quan es realitza el servei, a ser possible per que el receptor se’n adoni de la suposada dificultat de la tasca que estem realitzant.
Comunicar i dialogar. Explicar que hem fet al seu equip i les conseqüències que pot tenir. Sense alterar-nos en el cas que el receptor no hi estigui d’acord i no vulgui entrar en raó, o mostrant una aptitud que digui allò de “això és el que hi ha” si mostra decepció.
Tres consells bàsics i útils que ens han de servir a l’hora de fer front a situacions com les següents:

“M’he instal•lat l’Autocad i no m’arrenca, t’ho pots mirar?” o ” Hem va molt lent l’ordinador, me’l hauries de formatejar”

Prestar serveis de forma gratuïta amb l’excusa que som amics o coneguts.
Se’ns dubte la més reiterativa i penosa petició a la que un informàtic ha de fer front. Aquells amics, coneguts o persones agregades al facebook que no et saluden pel carrer, es dirigeixen a tu i et demanen el favor. En aquest cas hauríem de desenvolupar i tenir sempre a ma una llista de serveis/preu i cobrar una tarifa, tot i que sigui reduïda, per prestar el servei. Pot resultar xocant per l’altra part les primeres vegades, i ben segur que ens sentirem la frase “Però si a tu no et costa res“. Abans de contestar, o mentre llegiu el post, feu-se la pregunta “Si tu hem fessis qualsevol feina, m’ho faries gratis?”. Aquí entra en joc el factor comunicació per exposar els arguments que ens porten a cobrar pels nostres serveis.
Arguments per cobrar pels nostres serveis
-Consumim el nostre temps i recursos per fer una tasca que no ens revertirà en res.
-Perdem temps d’oci en tasques que poden resultar tedioses i complexes, amb el conseqüent estres que provoca.
-Mesura de fre a les sol•licituds innecessàries de suport.
Un petit consell. Si hem de prestar un servei ens serà tremendament útil comptar amb un servei de connexió remota, com Teamviewer, que permeti prestar assistència sense desplaçar-se. Estalviarem temps i molèsties, a més d’oferir immediatesa a l’hora de solucionar quelcom. Si es tracta d’un sistema de pagament, podem comptar amb una tarifa d’assistència remota amb sucosos descomptes.

“Hem vull comprar un PC, hem podries orientar”, “Estic pensant en montar una pàgina web, que necessito i quan hem pot costar?”

Assessorar en sobre temes en els quals no tenim massa domini o control.
Situació “Solo ante el peligro”. Si no domino un tema i dono un consell, orientatiu i avisant del meu desconeixement, al final es tornarà contra mi. Quantes vegades ens ha arribat el paren o amic pesat amb ganes de renovar equipament informàtic i ens demana consell sobre maquinari. En el meu cas és un món del que fa anys me’n vaig desconnectar i que ara mateix desconec. El puc ajudar però de ben segur que la meva opinió serà del tot superficial. A més el risc afegit a les “consultories” sobre hardware és que sembla que si dones la teva opinió i et fan cas, firmis un contracte no escrit de forma implícita pel manteniment postvenda a perpetuïtat. Cada cop que es presentin problemes et trucarà a TU. En aquest cas se li pot plantejar dues solucions, donar-li una breu guia del que necessita i enviar-lo a un proveïdor proper de serveis informàtics, per tal de que el tingui a mà en cas d’algun problema. La segona solució és perillosa (per nosaltres). És guiar-lo a través d’un sistema de compra en línia, com el que disposa una marca com Dell. És perillós per que en aquest cas, i tenint una garantia d’uns dos anys, el manteniment te’l menjaràs TU, tot i que només sigui ajudar al subjecte a gestionar l’enviament al punt de reparació.
En quan a serveis de caràcter més professional, demanar-te que els ajudis a crear una pàgina web o similars, doneu informació sobre els serveis que ha de contractar i on ho pot fer. Si ens volem implicar en el desenvolupament del projecte, ho hauríem de fer de forma professional. En aquests casos l’abast no es pot comparar amb una petita tasca domestica.

“Hem pots p

assar l’Office 2007” o “Hem pots baixar l’ultima versió de l’Autocad”

Subministrar software a través de descarrega o del qual no podem proporcionar un registre legal.
Cada vegada més, la gent compren que disposar de software no registrat pot donar mal de caps. Gracies als sistemes online de verificació d’autenticitat es pot detectar programari propietari que s’utilitza sense la serialització adient. En aquest cas podem proposar alternatives basades en software lliure, si existeixen. En el cas de les suites d’ofimàtica tenim l’OpenOffice o aplicacions com el cloud computing que ofereixen companyies com Google.
Si s’insisteix en algun programari en concret, o no existeix una alternativa gratuïta, s’ens posa en un compromís. Podem proporcionar el software, advertint de que es tracta de quelcom il•legal i dels problemes que poden aparèixer a curt termini. En aquest cas deixar clar que no li realitzarem la reactivació, ni reparació del programari i si necessita continuar usant-lo se l’haurà d’acabar comprant.
Com a solució rapida al problema, podem proporcionar les fonts o els mitjans de descarregar, sense dedicar-hi massa temps, i enviant-los-hi per mail. Un cop realitzada l’operació ens desvinculem totalment del procés.
La clau és comunicar i mantenir una certa fermesa. Les tasques de manteniment i suport no són banals. Impliquen un consum de temps, de recursos i sovint representen un malentès. De la mateixa forma, s’ha de fer entendre a la gent que no tindrà accés a certes coses per que si. Haurà de comprar un programari o recorre a una empresa especialitzada. Si no ho fem, a mig termini haurem d’afrontar conseqüències que poden implicar una major dedicació de temps en manteniment. Un peix que es mossega la cua. Per altra banda, si apliquem unes normes a l’hora de prestar ajuda, l’usuari no ens prendrà tant a la lleugera.

Lectura: Els numerati

En els últims quinze anys el nombre d’informació generada per cadascun de nosaltres, registrada per algun sistema com transaccions bancaries, historial de productes adquirits en diferents comerços/grans superfícies o l’historial de webs visitades des del nostre navegador, ha augmentat exponencialment. Amb anterioritat la mateixa informació existia, però es perdia al no comptar amb sistemes de recopilació de dades. Avui en dia totes les petites peces d’informació que generem són recol·lectades i analitzades per convertir-les en un mosaic comprensible de qui som. L’objectiu, utilitzar la destil·lació de les dades per tal de crear de patrons de consum, corrents d’opinió i fins i tot estudis d’anàlisi de tendències polítiques.
Les dades són detalls inconnexos i aparentment sense sentit. És la matemàtica, a traves de la cerca de patrons i l’aplicació d’algoritmes la transformadora de dades en informació útil. Cuinar dades i oferir-les per ser interpretades. Un concepte senzill, però amb un nivell de complexitat superlatiu. Les tècniques utilitzades, els àmbits d’aplicació i tots els problemes que es plantegen en el procés són l’objecte central del llibre de Stephen Baker, Los Numerati. El títol fa referència aquells virtuosos de la matemàtica i computació dedicats al estudi i anàlisi de dades.

Continua llegint «Lectura: Els numerati»

Formació sota demanda

Imagina una eina que et permeti obtenir formació sobre un tema determinat. No hem refereixo a Googlejar i obtindre informació i tutorials desde la xarxa, parlo de formació reglada, cursos amb plans d’estudis ben definits, professors i tutors que puguin oferir una guia amb garanties.
Existeixen moltes entitats que ofereixen formació en línea, acadèmies, escoles tècniques i universitats. Totes elles amb els seus cursos, especialitzacions i formació de grau i postgrau. No és això, tot i ser similar. El concepte seria molt més lliure i no implicaria restriccions temporals que lliguin la docència a cursos o semestres. Estem parlant d’una formació més granulada i amb un nivell de personalització respecte l’alumne molt més elevat.

1. Molt més especifica. Formació en alguna vesant tècnica o practica d’una matèria. Cursos per dominar un programari en concret, una assignatura d’una titulació. De cursos de 30 hores, fins a cursos d’un any.
2. Molt més oberta. Per a contractar e iniciar quan i on es vulgui. En línea i sota demanda. Iniciant la formació en el moment de contractar-la o quan es desitgi, sense haver d’esperar a una data d’inici. Sense horaris. Amb l’única excepció de les avaluacions.
3. Amb un major seguiment per l’alumne. Tutories periòdiques. Oferir sistemes d’autoavaluació que permetin corregir exercicis de forma automàtica. Una via de contacte telemàtica amb professors durant tot el període docent.
Actualment les universitats compten amb els OpenCouseWare, portals on ofereixen els materials dels seus cursos de forma gratuïta. Youtube va iniciar – fa uns mesos – la iniciativa EDU, on les universitats obren canals  i penjant classes en línea … Existeixen més iniciatives similars a la xarxa. Crec que es tracta d’un pas previ al plantejat en aquest post. El contingut es troba a la xarxa i el navegant hi accedeix quan li plau.
El concepte és el mateix, donant un pas endavant. El plus al que aporta respecta a iniciatives acuals, és el de posar algú al altre costat. Un receptor a la nostra demanda, que ens orienti, supervisi i validi els nostres coneixements. No estic parlant únicament d’un professor en la matèria, faig referència a una estructura docent que doni suport al demandant i que ofereixi un producte docent amb un reconeixement.
Per donar un exemple molt més concret, m’agradaria parlar d’un dels cavalls de batalla de qualsevol persona avui en dia. L’aprenentatge de l’anglès. Hom pot obtenir una formació que el proveeixi d’una base per entendre i expressar-se en llengua anglesa. En una escola d’idiomes o en les assignatures que cursa a la universitat. Tot i així continuarà sent una gota en mig del mar. Al finalitzar els estudi se’ns presenten dos problemes, el desús del coneixement adquirits, i la falta de coneixements en camps específics. El primer suposa una pèrdua de les habilitats adquirides. La falta de practica continuada deteriora el coneixement adquirit. En segon lloc una base en el llenguatge no ens permet obrir portes del món comercial o acadèmic, fins i tot l’anglès que s’ensenya crea una certa distancia amb l’angloparlant nadiu per la falta de control de les expressions comuns i populars.
La solució en el primer cas seria la contractació d’un servei que permetés la practica continuada, ja sigui de l’anglès parlat, escrit i l’aprofundiment en certes àrees a partir de tutories personalitzades per via telemàtica. Un tutor faria un seguiment i ens recomanaria un seguit de tasques per reforçar i mantenir el coneixement de la llengua. Evidentment, el resultat no serà com viure a Londres , però permetrà frenar-ne l’oblit.
En el segon cas, oferiria cursos d’un nombre específic d’hores, especialitzats en àrees orientades a un perfil més professional. El client/estudiant contractaria un mòdul d’anglès comercial o un mòdul d’anglès per a conversa per fer-ne un ús actiu.
Sembla una fantasia, però mirant enrere també ho semblarien totes les innovacions que Internet ens ha dut en la última dècada. Avui en dia la formació és massa rígida. La formula d’una aula + una matèria + classes amb un horari marcat i un temps determinat de duració, sembla propi del segle 19. Crec que una de les grans canvis que veurem en la pròxima dècada serà una transformació del model educatiu, tant en escoles, universitat, com en la formació al llarg de la vida.

Sobre l’entorn de treball

Hem passo tot el dia davant de la pantalla implementant, revisant i debugant codi. Ara mateix estic dedicat a labors agraïdes que hem fan gaudir de la feina, però també he passat per etapes que m’han fet tastar la part més desagraïda d’aquesta feina. En el present post volia oferir uns comentaris sobre els requisits que hauria de reunir el nostre set de treball. Pot semblar absurd, però l’acondicionament del lloc on passem una part important del dia és cabdal a l’hora de contribuir a augmentar l’atractiu de la feina.

Una aplicació, una migració

Farà cosa d’un any vaig ser convidat per la direcció del departament de desenvolupament de la meva empresa, a participar en unes sessions de treball que se celebren periòdicament i on es treballa sobre la migració de la nostra aplicació comercial a un entorn de desenvolupament sobre la plataforma .NET.
En una primera fase, es va desenvolupat les especificacions del nou sistema i s’ha donat algun primer pas sobre el disseny. En el moment en que hem vaig incorporar, l’equip havia passat a una segona fase. Exploràvem les tecnologies proveïdes per la plataforma .NET amb la intenció d’avaluar quines incorporar a la nostra futura aplicació. Entre les opcions testejades, Silverlight, Windows Comunication Foundation , Windows Workflow Foundation, Aplication Blocks etc… El nostre pla era crear una aplicació pilot, aplicant les mencionades tecnologies i veure fins on es poden desenvolupar dins el futur projecte.
Un procés de migració és llarg i complex, la nostra empresa va començar la fase d’especificacions i planificació fa dos anys. A més és cabdal prendre les decisions adequades, per tal de dotar l’equip de desenvolupament d’un pla de treball i una planificació el més clara possible, així com de les millors eines.

Continua llegint «Una aplicació, una migració»